El domingo23 de abril fue uno de los días más bonitos y fóbicos en Barcelona: Sant Jordi. Por 6º año consecutivo estuve allí. Este año lo esperaba con bastante ilusión porque creía que acudiría Carlos Ruiz Zafón, pero debido a que se encuentra de gira por diversos países promocionando su último libro no pudo acudir. Quien nunca me falla es mi David Trueba que por 4º año consecutivo nos volvimos a ver, y Desde el año pasado ya sabe quien soy, es más creo que desde este año no se olvidara de mi. A las 10:00 nos fuimos a Rambla Cataluña que es dónde firmaba. En Sant Jordi del año pasado leí una entrevista de el, dónde entre otras cosas le preguntaron si le habían regalado alguna rosa, contesto que no, que nunca le regalan rosas. Esto se me quedo grabado, así que este año quise tener un detalle con el y le compre una. a las 12 nos fuimos para la carpa. fue un placer encontrarme un año más con otros lectores de David. algunos me reconocieron de los años anteriores. Yo a ellos no, soy bastante mala para recordar caras, pido disculpas. A las 12:30 llego David. Como siempre me colaron y fui la primera. Todavía no se había sentado cuando una señora que estaba a mi lado, y se acordaba de mi, le comento: - Viene todos los años a verte, es una fan, fan. A lo que David le contesto: - Lo se, es amiga mía. Se sentó y con una sonrisa me dijo - Me alegro de verte, Como estas? - Bien. Entonces saque la rosa y se la di. - Es para ti. Los que estaban a mi aldrededor y lo vieron Dijeron "ohhhh" la señora que estaba a mi lado me dijo: - Ahora nos has dejado mal a todos. Podría describir la cara de David cuando vio la rosa, pero creo que es mejor una imagen. En la siguiente foto podéis ver su cara cuando se la iba a dar.
- Muchísimas gracias. Después de los agradecimientos mutuos le di el libro Tierra de campos para que me lo firmara. Me puso la dedicatoria de todos los años, y me encanta!!!
Cuando nos despedimos me cogió de la mano diciéndome - Cuídate mucho, nos vemos el año que viene.
De allí nos fuimos a FNAC de Plaza Cataluña que firmaba Ibáñez. Habíamos comprado el cómic previamente pensándonos que nos iban a colar como todos los años, pero nada más llegar en la cola vi caras de enfado. De todas formas fuimos a preguntar. Nos dijeron que este año repartían números, que los números ya estaban dados, y que solo firmaría a los 50 primeros. (de Ahí las caras de cabreo) Como estaba todo el pescado vendido nos fuimos a comer. El año pasado tuvimos problemas para encontrar un sitio dónde comer, así que esta vez nos llevamos unos bocadillos y nos fuimos a comer al puerto.
Por la tarde cansadas de pateranos Barcelona, nos sentamos en un banco que estaba situado al lado de una caseta dónde vendían rosas. Estuvimos viendo como las preparaban y comentando lo bien que lo hacían. Cuando nos íbamos a ir, Una de las dependientas del puesto se acerco a mi con una rosa diciéndome. - Toma guapa, para ti lo que son las cosas yo regalo una rosa y a cambió recibo otra. Espero que vosotros también pasarais un buen día. Nos leemos! 😉
Montse Morillo és una actriu de teatre, televisió i cinema, formada a l’Institut del Teatre. Popularment coneguda gràcies a les nombroses aparicions en sèries de gran èxit com Temps de silenci, Porca Misèria o La Riera, entre d’altres.
Amb quin personatge diries que vas passar a ser una cara coneguda?
Amb la Maribel de La Riera, clarament. Perquè clar, sortir cada dia, durant vuit anys… És –bàsicament– la televisió la que et dóna aquest tipus de popularitat. Abans havia fet altres coses, però molt més puntuals.
Just acabar a l’Institut del Teatre, ja vas començar a treballar.
Sí! Abans vaig fer un capítol a La Laura, una coseta que feia la Lloll Bertran, i després ja va venir Temps de silenci.
Quin record en guardes?
Va ser una experiència molt bonica! En guardo molt bon record. Encara tinc algunes fotografies, que ens feien amb la Polaroid per fer els raccords de les escenes.
Amb quina escena et quedes?
Em va agradar molt l’escena en què teníem un vis a vis amb Julio Manrique, qui a la sèrie era el meu germà. I també recordo molt les escenes al menjador de casa nostra, on representàvem a una família andalusa, molt humil.
Diries que n’hi ha prou amb una cara bonica i una mica de talent, per ser actriu?
Jo crec que el talent és necessari, i el treball encara més. Però és cert que avui dia mou molt la imatge i a vegades, malauradament, es busca més una cara bonica que no pas un talent. Tot i així, a vegades no n’hi ha prou amb això… Sovint és qüestió d’estar en el moment i el lloc precís. Conec a molts actors, amb molt talent, que fa anys que no treballen o que han treballat molt poc… La qual cosa em fa pensar que també són cops de sort perquè de feina n’hi ha. I també és cert que sovint prima més una cara bonica, que més o menys sàpiga dir la frase, i això, el que fa és distanciar a l’audiència de la realitat del dia a dia perquè al carrer hi ha gent de tot tipus.
En quina pell et sents més còmoda?
Home, amb la Maribel fa tants anys que ens anem acompanyant, que ja m’hi sento prou bé. (Riu) També em vaig sentir molt còmoda amb l’últim que vaig fer de teatre, Traduccions/Translations de Brian Friel. El personatge en sí era molt bonic i va ser una suma de tot, la direcció, la companyia, l’equip –que es crea o no es crea– i en aquest sentit va anar tot rodat. Tot és una confluència el que fa que tu t’hi sentis bé, no és cosa només del personatge en si.
T’assembles a la Maribel?
No… La Maribel no té res a veure amb mi i per això m’agrada tant fer-la, precisament perquè em dóna l’oportunitat de fer tot allò que jo no sóc. A veure, sí que pot haver-hi una certa reserva a mi, perquè cada personatge té parts de l’actor, però no tinc el caràcter ni la duresa de la Maribel.
Per què creus que ha funcionat tan bé La Riera?
Jo crec que es va voler fer un salt qualitatiu en la programació de dramàtics, amb La Riera. Hi va haver una aposta molt cuidada, des dels decorats, les localitzacions –que moltes són exteriors i això li dóna molta qualitat–, el paisatge del Maresme… I també perquè aquí a Catalunya tenim alguna cosa amb la cuina, les fondes de tota la vida, que ens interessa i agrada molt, per això ha funcionat la història d’una família, que porta un restaurant…
Ara que, després de vuit anys, ja s’apropa el final de La Riera, què és el que més trobaràs a faltar de la sèrie?
Sobretot als companys i a l’equip… Molt. I enyoraré també aquesta continuïtat que dóna la sèrie diària, de poder interpretar i fer aquesta feina cada dia.
Com et prepares els personatges?
Ara mateix, el que estic fent en televisió, m’ho preparo a base de memorització a curt termini. M’ho aprenc, gravo i me n’oblido. Pensa que no hi ha assaig, l’únic que fem és passar la lletra –on tots els actors d’aquella escena, ens diem el text–. Després, anem a plató –on ens situem i fem una segona passada, dient el text amb els moviments que hi puguin haver– i gravem. És per això que intento memoritzar-los a casa, per tenir-los àgils.
Quant temps es dedica a cada escena?
Depèn bastant de l’escena, però entre passar text i tot, es planifica per uns 35-40 minuts, com a molt. Si és una escena més complicada, com pot ser una baralla o una escena on hi apareix molta gent i s’ha de fer molts plans, es planifica per una hora, o una mica més.
Acostumen a sortir bé a la primera?
També depèn una mica de l’escena, però tan aviat com surt més o menys bé, o que el regidor del moment considera que és bona, es dóna per bona i passem a la següent. Pensa que nosaltres fem el minutatge d’un capítol per dia i en una setmana gravem una setmana d’emissió. Fem 35 minuts de ficció diaris, que és molt, però és que és una sèrie d’emissió diària. A Temps de silenci, que era emissió setmanal, fèiem entre una i dues setmanes per capítol. També és veritat que eren capítols una mica més llargs. I el mateix fèiem amb Porca Misèria, teníem uns deu dies, crec recordar. Allà sí que treballàvem una mica més el guió i la interpretació, assajàvem un dia a la setmana.
Una situació que t’incomodi?
Mira anys enrere t’hauria dit que les escenes de sexe, però ara ja m’he tret les manies. (Riu) Recentment he rodat una escena de sexe a La Riera, on –després no es veu tot– però en aquell moment estava completament nua, i sorprenentment tranquil·la. I vaig pensar: “Bé, Montse, anem bé”. (Riu) Sembla que els pudors que podia tenir, me’ls vaig traient amb els anys. O no, o simplement que en aquest moment de la meva vida, no m’està molestant com abans. També t’he de dir que la realitzadora va cuidar-ho molt, fent que només quedéssim al set els imprescindibles.
I quina seria la més incòmoda, a dia d’avui?
Bona pregunta perquè ara, justament, em venen unes trames a La Riera, en què el personatge ha d’entrar en un lloc d’angoixes i emocions, d’una pèrdua molt gran, que ara mateix –en aquest moment de la meva vida– no em ve gens de gust fer. No és incomoditat per pudor, sinó que no tinc ganes de posar-me aquest pes a sobre. No tinc ganes d’entrar en aquest color. Ja sé que faig el personatge i me’n vaig cap a casa, però a casa m’he d’estudiar aquelles escenes, i he d’estar allà, amb aquella energia. I estic emprenyada. Tant, tant, així, no m’havia passat mai.
Tens algun paper pendent?
Sí, molts. Mai no he fet cap Txekhov, ni cap Shakespeare, i són textos que m’agradaria molt fer. M’encantaria fer de Lady Macbeth, és un personatge que em fascina. També un personatge de Blasted, una obra molt bona de Sarah Kane, una dramaturga que es va suïcidar molt jove.
Projectes de futur?
Doncs ara mateix, La Riera, fins al maig que acabem de gravar la sèrie. L’emissió s’acaba el 25 de juny i es vol fer una gala pel capítol final. Això és el més immediat.
